dimecres, 23 de novembre del 2011

Recital de Fado a la Sala Beckett

El passat 21 de novembre  vam anar a tocar a la sala Beckett de Barcelona.  Recital de fado en català y portuguès...

Sala Beckett


A la guitarra Miquel Hortigüela, jo Carolina Blàvia, a la veu.

Ens van acollir molt bé. L’espai era força íntim, perfecte pel fado i l’auditori que dir-vos... atén al que allí estava passant.

Va ser una nit entranyable.

Adjunto un vídeo gravat per l’amic Jaume Coy  (gestor del blog “de fado”)

http://www.youtube.com/watch?v=6VdoCg92G_I&feature=youtu.be

I també un comentari del blog de l’Associació Lusòfona d'Estudiants Mediterranis: “Alem” comentant en que va consistir tot l’acte i on fa referència al concert.
http://alemlusos.wordpress.com/2011/11/22/botes-altes-negres-punxegudes-i-talo-molt-fi-teatre-portugues-contemporani-a-la-beckett-ii/

Espero que us agradi.

Carolina Blàvia i Miquel Hortigüela

dimarts, 15 de novembre del 2011

Concert

LA SALA BECKETT DE BARCELONA

21 de Novembre
22:30hores



L’obrador internacional de dramatúrgia és com es defineixen ells...

Aquesta sala que conta amb una programació ampla  i tot un seguit d’activitats i propostes, ha acollit dins del seu programa internacional, un intercanvi entre la companyia portuguesa “Artistas Unidos” i la sala beckett.

Trobareu més informació en el següent enllaç


Una de les activitats en que es concreta aquest intercanvi es realitzarà el dia 21 de novembre:

Teatre Portuguès contemporani. Un cicle de lectures dramatitzades amb textos de Luisa Costa Gómez, Pedro Eiras i Jose Maria Vieira Mendes.

Després del concert, tindrem la sort en Miquel Hortigüela (guitarra) i jo mateixa d’oferir un petit concert de fado.

Si voleu mes informació d’aquest i d’altres actes que realitzaran no dubteu en clicar:


 Us hi esperem:

Sala Beckket,
C/ CA L'alegre de Dalt, 55  08024 Barcelona
932 856 722

Dilluns 21 de novembre 2011
A les 22:30h

dimarts, 1 de novembre del 2011

Per què canto fado?

Una qüestió que toca respondre a aquelles persones interessades per la tasca que fas, és per què una noia catalana canta fado... “fado a la catalana” m’han dit algun cop...

Sovint m’han preguntat per allò amb el qual em sento identificada, i també quines similituds li podríem trobar a l’esperit portuguès i l’esperit propi del fado amb l’esperit català...

Fa difícil de dir, ja que els motius del cor cal anar molt a fons a cercar-los... i estar clar que cantar fado és, entre moltes altres coses, un motiu del cor.

Al meu parer, un dels aspectes que més aviat apareixen, és el fet que es tracta de dos territoris, països, nacions, (dieu-ho com vulgueu) de trànsit, de comerç, d’intercanvi... el mar te un paper molt important i ha despertat a formes d’expressió culturals força peculiars. La interculturalitat, el mar, l’intercanvi són fets bàsics en la seva evolució. 


Potser derivats d’aquesta sensibilitat trobem una manera particular de sentir: la “saudade”, l’enyorança; l’enyor del qui ha de marxar, de vegades fugir a terres que s’endevinen llunyanes, enyorança pels que veuen marxar els sers estimats l’enyorança que  genera el propi canvi constant, de vegades difícil d’assimilar, tan propi de les terres que són de pas...

Es curiós que a inicis del segle XX moment de renaixença cultural tant a Catalunya com a Portugal. Mentre a Portugal autors com Pessoa o Pascoaes parlaven del “saudosismo” com a corrent que descrivia el sentiment nacional, a Catalunya d’altres (Ribera i Rovira, Maragall...) parlaven de “l’enyorantisme” com a corrent paral·lela sorgida de les semblances entre dos pobles... germanor dels pobles dels dos mars...

REFERÈNCIA:

Hi ha un llibre molt interessant que fa un petit recull en la seva introducció i que dóna moltes referències d’altres llibres i autors per seguir aprofundint: “Fernando Pessoa: escrits sobre Catalunya i Ibèria” Edició i traducció de Víctor Martínez-Gil. L’avenç 2007.
 
Potser es per això que aquesta catalana que us escriu canta fado? Potser sí... potser hi ha una part “d’inconscient col·lectiu”, potser es cert que la terra que ens cria deixa una petjada forta en nosaltres.

Tot llegint un article (inter-fado) d’un company que reflexiona sobre allò que el fado té per poder ser considerat universal, pensava en com es reproduïa això en mi, aquí i ara.

VEGEU:

  
Un aspecte que em sembla interessant i que m’ha permès avançar en el discurs és el fet que, més enllà de les semblances històrico-culturals, amb el país veí, tot allò que el fado te de universal i que com diu A.Brech, allò universal preservat pel fado, es pot reprendre de nou per “reinventar-lo”, “personalitzar-lo”, “redibuixar-lo”...

El fado al meu parer no té només una cara: la portuguesa, la de l’enyorança, la de la passió... en té moltes i guarda molts secrets que cada territori, cada persona, cada sensibilitat pot recuperar per convertir-la en quelcom nou, diferent...

És això el que ens legitima a tots els cantants i músics no portuguesos a expressar el fado. Un fado obert, nou, a la nostra manera. Crec que noves influències, noves tendències i formes d'entendre’l poden enriquir-lo molt i fins i tot preservar-lo.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que crec que per més que ens resistim a la diversitat (tant que ens costa acceptar les persones nou-vingudes de vegades), és en aquesta on es gesta el millor de cada poble... i per a mostra només cal que escolteu un bon fado antic i ja em direu...